Com tots sabeu la pedals es una cursa de 230 Km circulars que surt i arriba a Vielha. Donant tot el tomb a la perifèria del parc nacional d’Aigüestortes. El paisatge com podeu veure a les fotos es impressionant. Aquí us en passo unes quantes per fer-vos ganyetes. jeje. Vam sortir a les 5 del matí de dissabte i els bons van arribar un altre cop a Vielha sobre les 4 de la tarda, Jo sobre les 10 de la nit, quasi res!!
Les primeres hores de la cursa passen molt ràpidament, sol sortir una pujadeta i arribem al túnel de Vielha de 6 Km de llargada, és molt curiós poder-hi passar amb bici, al sortir del túnel ja s’hi veu és a dir que ja podem treure el frontal i la roba que portem de més perquè ja començà a fer caloreta. Lo demès ja us ho podeu imaginar, poblets i més poblets de muntanya molt bonics això si, vistes impressionants, valls rius rierols, cascades, pedres, fang, corriols, trialeres...... un continu de pujades que no s’acaben mai i baixades que et deixen les mans fetes caldo.
Parant lo just als avituallaments s’arriba a Espui meitat més o menys de la pedals quilòmetre 100, on un avituallament de pasta i un bon grapat d’amics m’esperen per fer el mític coll del triador amb companyia. La pujada al triador no és fa tan dura com sembla gràcies al suport de tots ells, l’Edu i el Magan que m’acompanyen amb bici i del Manolet, l’Heribert, la Núria i la Laura que porten el tema de la logística. Sol ús diré k l’Edu portava un walkie-talkie i el Manolet un altre. La gent flipava al nostre pas de la conversa que portaven. Un remix de APM i música makina.
Un cop coronat el triador ja no ens podem fer enrere, si arribes fins aquí s’ha d’acabar!!! Tots ells m’acompanyen fins a Son Km 160 mes o menys. Allí em despedim i afronto les últimes hores de la pedals en solitari.
La pujada a Mongarri en solitari és una mica melancòlica i els últims raigs de sol ens diuen que la pedals arriba a la seva fi. A les 9 de la nit arribo al pla de Beret on i com en tota la pedals m’espera la Laura l’ajuda que no podré pagar mai amb diners i que em dona la jaqueta i el frontal perquè afronti amb garanties els últims km. Una baixada per camins i trialeres em porta fins a Vielha. Això sí sense escapar-me de tenir una punxada a 4 km de la meta. Quina putada!! però és part del joc, no??
A les 10 i poc arribo a l’arc de meta. Weno això ja esta fet!! L’any que be i torno!! S’ha de millorar el temps de 17hores. Almenys arribar abans de les 9 de la nit a Vielha per tenir dret a un massatge. Jeje. L’únic que em queda dir és agrair a tota la gent del CCE Almatret per donar-me aquesta oportunitat d’anar a fer una cursa tan espectacular, al Director de la pedals de foc a veure si l’any vinent ens torna a convidar a algú altre del club i com no a la Laura, el Magan, L’Heri, el Manolet, l’Edu, la Nuria i tots els que em bau encoratjar a que ho podia fer!!!
Gàcies. Salut i FOC ALS PEDALS rostros!!!
No se pas d'on me van arrivar les forces però la veritat és que no vaig patir en cap moment, no vaig tenir cap tiron, ni mal de cul, ni mal de coll, ni rosadures, no se me van enganxar ni els bessons ni els quadriceps i el que és més bo ni agulletes a l'endemà, em donava la sensació que hagues pogut fer 200 Km més. Segurament que en els moments més durs, aquet algú que tots sempre tenim en ment, m'estava donan un cop de mà, però no ho diguis a ningú que sinò em desqualificaran. :P Estic convençut que David estaria content de que l'hagues acabat i m'encoratjaria a millorar, a ell també li hagues agradat fer-la algun dia, això si ell hagues quedat dels primers com sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada